L'ENGANY

Quan s’enganya es té la intenció de passar de llarg un terme sobre el que ja he escrit com és la falta. La falta que és inherent a l’esser humà i també a la realitat compartida. No existeix la completesa enlloc. Cap cercle es tenca sinó més aviat estem constantment dividits, dividits per un llenguatge que ens travessa quan naixem i ens deixa allunyats de la perfecció, per això ens agrada tan afirmar: perfecte!

En aquesta realitat incompleta sempre podem trobar alguna falla per situar-hi l’engany. Ja ho diu la frase feta, feta la llei feta la trampa. No hi ha llei que no vulgui tapar una trampa i viceversa, no hi ha trampa que vulgui tapar la llei. Llavors una societat on la llei imperi té dos problemes, que seria immòbil i seria una dictadura. Llavors  per paradoxal que soni sempre és millor que la llei sigui interpretable. Però clar és que no seria habitable una societat sense lleis, sense una instància externa que tracti d’instaurar un ordre en el caos diari.

Però és cert que en la tendre infantesa es fa necessari que una llei funcioni. Una llei que no enganyi, que sigui ferma i al ser-ho doni una guia, que sigui una llei feta de paraules, de transmissió i que permeti la interpretació. Una llei que ha de venir dels pares.

Quan això no va, encara que com he dit mai va del tot, apareixen les tragèdies. Seria més una tendència, un desig de que vagi i en això fa falta una certa experiència vital. Saber llegir entre línees com va l’educació de l’infant sense ser intrusius. Fins i tot hem d’entendre una mentida, un engany del fill com una manera de separar-se de nosaltres i dels altres. La mentida pot ser sana si se sap emmarcar bé. Sovint es pitjor portar la situació a la tremenda que deixar-ho passar amb un lleuger somriure.

L’altre qüestió és quan aquesta mentida s’utilitza per obviar la falta sistemàticament. Això si es deixa passar sense dir res, el mentider s’acaba situant en un lloc d’amo, per sobre la llei i aquesta no és la millor sortida a les dificultats de la vida.

Les mentides demanen més mentides i al final es pot estar enredat en un món d’enganys i martingales, d’on se’ns fa difícil trobar la sortida.

Però aquest desig de veritat la psicoanàlisi ensenya que també falla. No existeix una veritat completa, sempre falla. Llavors sempre serà més una tendència i un entendre les raons de l’engany que quelcom perfecte, doncs tots som cridats a mentir en algun moment de la vida.

Quan un nen diu la primera mentida ens fa un efecte alliberador, quan un adolescent diu una mentida ens preocupem, i quan un adult diu una mentida en general ens n’apartem. De l’altre cantó de la mentida hi ha la responsabilitat, mot que també és imperfecte, però que produeix un lligam positiu amb els demès.

PER QUÈ LA PSICOANÀLISI?

La psicoanàlisi ha passat per diferents moments i per tant en la manera d’enfocar el patiment psíquic. Sempre va de la mà dels esdeveniments socials i dels efectes que tenen a les persones. Llavors no serà el mateix la psicoanàlisi amb la que treballava Freud que l’actual. Per mi una de les qüestions fonamentals d’aquesta diferència rau en el lligam que ha anat fent la psicoanàlisi entre la base instaurada per Freud , les matemàtiques i la lingüística. Aquesta teoria sempre es pensa a si mateixa; actualment fa bullir el pensament de molts psicoanalistes la qüestió trans.

Podem dir que la psicoanàlisi va començar per la genialitat del seu descobridor. Freud, recolzant-se amb autors de la psiquiatria clàssica, va anar obrint les portes a una nova manera de tractar el patiment psíquic. Va començar amb la hipnosi, després va passar pels efectes de la catarsi, per finalment centrar-se en els efectes curatius de la paraula, el que s’anomena la talking cure. Els seus descobriments són com diferents illes que formen part d’un mateix arxipèlag  i s’entrellacen. No és tampoc una teoria que pretén explicar-ho tot com una filosofia, la seva gràcia precisament està en considerar-se relativa i parcial.

Tracta a cada subjecte per separat, sense considerar-lo aïllat, i les seves vicissituds. No té un afany especial per la diagnosi però si una manera pròpia d’explicar el que passa. Entén que una diagnosi no deixa de donar un lloc a algú i per tant no li permet continuar pensant sobre el que li passa. Les diagnosis seran punts de vista per continuar produint saber, un saber sobre un mateix sobretot, no compartiments estancs.

Les ciències mèdiques degut a la seva lògica objectiva exclou al subjecte de la seva teoria i pràctica. L’anomenat positivisme científic té el seu sentit per comprendre les lògiques de l’organisme i aplicar el seu saber als pacients. Pacient que remet a paciència, a esperar que el saber d’un altre, en aquest cas mèdic, actuï i ens curi. Medicina, metge, també procediment, protocol, són conceptes relacionats. La psicoanàlisi per la seva banda no parla de pacients, parla d’analitzants. No situa al pacient a la paciència sinó al lloc actiu de qui intenta entendre. A vegades sembla que a l’ajeure’s al divan és promoure la passivitat, tot el contrari!, es treballa més i millor al divan.

La ciència mèdica i la psicoanàlisi són maneres diferents d’enfocar el patiment i a pesar de ser en alguns punts oposades poden conviure i no cal que s’entenguin. Hi ha alguna cosa de l’ordre de l’elecció per dirigir-se a un o altre saber.

A mi m’agrada la psicoanàlisi per la virtut que té d’escoltar als pacients un per un, amb la seva pròpia història, explicada a la seva manera. També m’agrada pel seu innegable esforç, que va començar entre els segles XIX i XX, d’entendre que li passa a l’esser humà, d’on venen i què són els símptomes psíquics, així com per la seva perícia en provar d’entendre el món que ens envolta en la més actual realitat. 

Al llibre Escritos 1* hi ha una sentència que pot sintetitzar el que he volgut dir en aquest escrit: “Millor doncs que renunciï qui no pugui unir al seu horitzó la subjectivitat de la seva època”.

Jordi Alcàsser – Psicoanalista

*Jacques Lacan. Escritos 1. Ed. Siglo XXI (Mexico)

LES DISTÀNCIES

Parlar de distàncies no és tan sols una qüestió física de calcular les distàncies per exemple en metres. Existeixen un altre tipus de distàncies que podem anomenar psíquiques. És la distància en la que viu cadascú en relació als demès i que és diversa. Existeixen dues distàncies fonamentals, per dir-ho d’alguna manera, la de l’odi i la de l’amor. Es fa evident que a l’odi li acompanya molta distància i a l’amor una curta distància.

Tanmateix Freud digué que l’odi és un afecte més primitiu que l’amor, per què? Doncs perquè primer necessitem separar-nos per després poder estimar. Primer ens hem de separar de l’objecte primordial, que es sol representar amb al mare, però que no és només la mare, en psicoanàlisi lacaniana parlem de l’Altra en majúscules. Si no hem realitzat aquest procés tan primari dificilment podrem acostar-nos als altres o ho farem amb dificultats.

Hi ha una escena entranyable que es repeteix diàriament arreu i que exemplifica molt bé aquesta realitat. La separació que suposa deixar l’infant a l’escola. És un fet habitual però transcendental. Hi ha quelcom molt íntim que es mou en el precís instant que un infant travessa el llindar de la porta, el fora i el dins com dos ecosistemes. El fora, representat per la família, l’Altre familiar, conegut i confortable, també avorrit i repetitiu. El dins, l’altre de la institució escolar, transmissor de cultura i llei, i entre aquests dos llocs significatius una distància.

L’odi el podem situar en aquest moment de separació, com un trencament que en alguns casos es fa difícil. Un plor, una fòbia, fins i tot por, a vegades no queda clar per part de qui. A vegades hi ha mares i també pares que se’ls fa difícil aquest moment, se’ls fa difícil per la pròpia història vital, segurament per com ha anat aquest procés en la pròpia separació.

És una separació que parla de llei, de civilització, de diversitat. També de creativitat, de futur, de vida que pot quedar relegada a la xarxa de l’inconscient i que al fer-se conscient permet una altra realitat més lliure, més assossegada.

Veure’ns separats de l’Altre es debat entre l’horror i la joia, és un dels fets més curiosos de la qüestió de les distàncies. Horror perquè ens acosta a la realitat efímera de la vida, joia perquè al produir-la ens situem en el lloc de més dignitat de l’esser humà, el lloc de la diferència absoluta.

Sóc conscient de la dificultat d’entendre la qüestió particular de les distàncies des d’una perspectiva psicoanalítica. La veritat rau en que depèn de cadascú i serà treball d’una psicoanàlisi anar desgranant com s’ha articulat.

Al final és una qüestió gairebé òptica: quan assolim una bona distància al mirar-nos ens veiem més bé, més definits, més clars, menys borrosos. A nosaltres i als altres.