La psicoanàlisi ha passat per diferents moments i per tant en la manera d’enfocar el patiment psíquic. Sempre va de la mà dels esdeveniments socials i dels efectes que tenen a les persones. Llavors no serà el mateix la psicoanàlisi amb la que treballava Freud que l’actual. Per mi una de les qüestions fonamentals d’aquesta diferència rau en el lligam que ha anat fent la psicoanàlisi entre la base instaurada per Freud , les matemàtiques i la lingüística. Aquesta teoria sempre es pensa a si mateixa; actualment fa bullir el pensament de molts psicoanalistes la qüestió trans.
Podem dir que la psicoanàlisi va començar per la genialitat del seu descobridor. Freud, recolzant-se amb autors de la psiquiatria clàssica, va anar obrint les portes a una nova manera de tractar el patiment psíquic. Va començar amb la hipnosi, després va passar pels efectes de la catarsi, per finalment centrar-se en els efectes curatius de la paraula, el que s’anomena la talking cure. Els seus descobriments són com diferents illes que formen part d’un mateix arxipèlag i s’entrellacen. No és tampoc una teoria que pretén explicar-ho tot com una filosofia, la seva gràcia precisament està en considerar-se relativa i parcial.
Tracta a cada subjecte per separat, sense considerar-lo aïllat, i les seves vicissituds. No té un afany especial per la diagnosi però si una manera pròpia d’explicar el que passa. Entén que una diagnosi no deixa de donar un lloc a algú i per tant no li permet continuar pensant sobre el que li passa. Les diagnosis seran punts de vista per continuar produint saber, un saber sobre un mateix sobretot, no compartiments estancs.
Les ciències mèdiques degut a la seva lògica objectiva exclou al subjecte de la seva teoria i pràctica. L’anomenat positivisme científic té el seu sentit per comprendre les lògiques de l’organisme i aplicar el seu saber als pacients. Pacient que remet a paciència, a esperar que el saber d’un altre, en aquest cas mèdic, actuï i ens curi. Medicina, metge, també procediment, protocol, són conceptes relacionats. La psicoanàlisi per la seva banda no parla de pacients, parla d’analitzants. No situa al pacient a la paciència sinó al lloc actiu de qui intenta entendre. A vegades sembla que a l’ajeure’s al divan és promoure la passivitat, tot el contrari!, es treballa més i millor al divan.
La ciència mèdica i la psicoanàlisi són maneres diferents d’enfocar el patiment i a pesar de ser en alguns punts oposades poden conviure i no cal que s’entenguin. Hi ha alguna cosa de l’ordre de l’elecció per dirigir-se a un o altre saber.
A mi m’agrada la psicoanàlisi per la virtut que té d’escoltar als pacients un per un, amb la seva pròpia història, explicada a la seva manera. També m’agrada pel seu innegable esforç, que va començar entre els segles XIX i XX, d’entendre que li passa a l’esser humà, d’on venen i què són els símptomes psíquics, així com per la seva perícia en provar d’entendre el món que ens envolta en la més actual realitat.
Al llibre Escritos 1* hi ha una sentència que pot sintetitzar el que he volgut dir en aquest escrit: “Millor doncs que renunciï qui no pugui unir al seu horitzó la subjectivitat de la seva època”.
Jordi Alcàsser – Psicoanalista
*Jacques Lacan. Escritos 1. Ed. Siglo XXI (Mexico)
