Quan s’enganya es té la intenció de passar de llarg un terme sobre el que ja he escrit com és la falta. La falta que és inherent a l’esser humà i també a la realitat compartida. No existeix la completesa enlloc. Cap cercle es tenca sinó més aviat estem constantment dividits, dividits per un llenguatge que ens travessa quan naixem i ens deixa allunyats de la perfecció, per això ens agrada tan afirmar: perfecte!
En aquesta realitat incompleta sempre podem trobar alguna falla per situar-hi l’engany. Ja ho diu la frase feta, feta la llei feta la trampa. No hi ha llei que no vulgui tapar una trampa i viceversa, no hi ha trampa que vulgui tapar la llei. Llavors una societat on la llei imperi té dos problemes, que seria immòbil i seria una dictadura. Llavors per paradoxal que soni sempre és millor que la llei sigui interpretable. Però clar és que no seria habitable una societat sense lleis, sense una instància externa que tracti d’instaurar un ordre en el caos diari.
Però és cert que en la tendre infantesa es fa necessari que una llei funcioni. Una llei que no enganyi, que sigui ferma i al ser-ho doni una guia, que sigui una llei feta de paraules, de transmissió i que permeti la interpretació. Una llei que ha de venir dels pares.
Quan això no va, encara que com he dit mai va del tot, apareixen les tragèdies. Seria més una tendència, un desig de que vagi i en això fa falta una certa experiència vital. Saber llegir entre línees com va l’educació de l’infant sense ser intrusius. Fins i tot hem d’entendre una mentida, un engany del fill com una manera de separar-se de nosaltres i dels altres. La mentida pot ser sana si se sap emmarcar bé. Sovint es pitjor portar la situació a la tremenda que deixar-ho passar amb un lleuger somriure.
L’altre qüestió és quan aquesta mentida s’utilitza per obviar la falta sistemàticament. Això si es deixa passar sense dir res, el mentider s’acaba situant en un lloc d’amo, per sobre la llei i aquesta no és la millor sortida a les dificultats de la vida.
Les mentides demanen més mentides i al final es pot estar enredat en un món d’enganys i martingales, d’on se’ns fa difícil trobar la sortida.
Però aquest desig de veritat la psicoanàlisi ensenya que també falla. No existeix una veritat completa, sempre falla. Llavors sempre serà més una tendència i un entendre les raons de l’engany que quelcom perfecte, doncs tots som cridats a mentir en algun moment de la vida.
Quan un nen diu la primera mentida ens fa un efecte alliberador, quan un adolescent diu una mentida ens preocupem, i quan un adult diu una mentida en general ens n’apartem. De l’altre cantó de la mentida hi ha la responsabilitat, mot que també és imperfecte, però que produeix un lligam positiu amb els demès.
