LA INFÀNCIA I LES PARAULES

No existeix una vida normal. Aquest concepte tan usat com a quelcom desitjable no deixa de ser un problema. Qui diu el que és normal? En multituds de camps és un concepte útil si es refereix a quelcom estadístic, per exemple a l’arquitectura. És desitjable que un edifici tingui els seus paràmetres dins la normalitat, evidentment, perquè s’aguanti i sigui sòlid, també un electrodomèstic ha de ser verificat pels estàndards abans de sortir a la venda perquè sigui durador i eficient energèticament, o una gravació musical també ha de ser audible dins els paràmetres de volum i equalització perquè el seu so sigui agradable. Aquestes són les virtuts de la ciència i la tecnologia, fer que les creacions de l’esser humà siguin útils, eficients i desitjables. També és cert que a l’unir tecnologia i neoliberalisme apareixen altres valors en relació al profit i la competència que enrareixen aquestes concepcions.

Què passa quan volem aplicar aquesta idea a les persones? Què passa quan considerem als essers humans dins aquests paràmetres de normalitat?  O també, quan se’ns fa necessari buscar la normalitat al comportament de les persones?

Quan ho fem ens situem en un lloc de poder, som els que decidim els noms de les coses, posem una categoria a allò que no segueix la norma i fent això no donem lloc a la paraula. La paraula de cadascun dels essers humans, també dels nens i les nenes, la paraula que pot servir per mirar d’arribar a algun lloc útil perquè allò que incomoda pugui fer un camí subjectiu. La paraula que pot servir per transitar per una vida familiar i anar als avantpassats per mirar d’entendre qui s’és. La paraula que ens permet entendre perquè patim o acostar-nos-hi.

Una nena de tres anys parlava. Algú l’escoltava d’una manera diferent, sense jutjar, sense educar, sense pretendre massa res. Algú l’escoltava volent tan sols escoltar-la, escoltar el que vol dir sobre el que diuen els altres que li passa. Alguna cosa despunta que preocupa i és necessari fer-ho mirar, en aquest cas escoltar. Sense necessitat de posar-hi noms massa estridents, ni definitius. I en l’acte d’escoltar un efecte de mirall que pot fer canviar les coses, un efecte clarificador per entendre el que allí està passant, amb tacte, amb finezza.  

Perquè les paraules hi són abans que nosaltres nasquem i ens diuen qui som, en lo bo i lo dolent. Les paraules ens marquen amb un nom i uns cognoms i una llengua i una cultura i una història particular i col·lectiva. No fos cas que en la pretensió d’alguns de fer de tot una ciència normal ens oblidéssim de la dimensió subjectiva, del cadascú.

En aquest cantó l’últim extrem és el totalitarisme, la dictadura, el franquisme, que no deixa parlar, ni dona lloc al cadascú, imposa un saber que es creu únic i  cert, el perillós pensament únic. Poc divers, posseïdor de la veritat que sempre enganya.

El problema de tot això és que tenim pressa per tenir respostes sense que les preguntes ens interroguin. Tenim pressa per no sentir la vida, que a vegades fa mal, i en aquest anhel ens encantem quan ens diuen les coses, volem que ens encantin, que ens despistin, que ens distreguin, per no veure-hi clar. Aquesta és una de les perverses funcions de la ciència, extreure’ns a nosaltres de nosaltres mateixos, com si això fos possible, per retornar-nos allò que ens fa mal de manera redoblada.

La ciència que és molt útil per mirar d’entendre com funciona el món però que es queda curta quan es fixa en cadascú de nosaltres. És impossible fer objectivitat de cadascuna de les vides, és impossible i és perillós pretendre-ho perquè és cauen en dinàmiques de submissió.

De l’altre costat, voluntari i inconscient, la cerca del saber que hi ha en cadascú que ens fa diferents i que ens alluna de la normalitat.

EL BIOLOGISISME

L’esser humà té un organisme i també té un cos. Es podria pensar que són paraules equivalents però no ho són. En realitat són mots que parlen de maneres molt diferents al que es podria considerar igual. L’organisme és allò que ens sosté, la part més material, el nostre físic, són com diu la paraula els òrgans que formen els diferents sistemes que la medicina estudia. Per exemple, el sistema circulatori, que conté tot el que té a veure amb la sang, les venes, les artèries i el cor. També el sistema nerviós, del que formen part les neurones i les diferents parts del cervell. Aquests dos sistemes i altres formen part de l’organisme.

És podria considerar, doncs, que l’esser humà s’assembla a una màquina, amb diferents mecanismes que a vegades són disfuncionals. Aquesta màquina, com tots sabem, a vegades falla. Els diferents sistemes poden espatllar-se i demanen d’experts reparadors. De maneres d’arreglar l’organisme n’hi ha sobretot dos, un de més conservador a través de substàncies anomenades medicines i l’altre més radical el que s’anomena cirurgia, paraula d’origen grec formada per jeir, mà i ergon, treball, és a dir, el treball manual realitzat a l’organisme, és així.

Per conèixer com funciona aquest organisme s’utilitza sobretot la observació i la experimentació, el que s’anomena ciència. Aquest és un tema llarguíssim que tampoc entrarem ara, del que els punts que voldria destacar ja estan dits.

D’altra banda hi ha el cos. Cos sona més suau que organisme. El cos és l’organisme en vida, o la vida de l’organisme. El cos no és generalitzable doncs cadascú té el seu cos, cada cos és diferent. Es pot dir fins i tot que el cos és l’oposat a l’organisme, estan d’esquena, en conflicte, ja que el cos és subjectivitat i l’organisme objectivitat.

La subjectivitat del cos té a veure amb la història de cadascú, són les cicatrius que ens recorden algun accident, són els lapsus que sorprenentment ens ocorren, els mals de cap inevitablement evitables, els mals de panxa que no ho acaben de ser, les voluntats travessades, els malentesos, la raó del riure, el plaer de la lectura o l’escriptura. La subjectivitat del cos és la suma inseparable de l’organisme i el desig, potser de l’ànima i el cos. És l’inseparable de cadascú. I el llenguatge.

Forçant l’organisme ens pot arribar a sobrar la subjectivitat. Aquesta és la intenció de les neurociències, un intent intencionat d’esborrar qualsevol rastre de subjectivitat en les dificultats de la vida. Com si fóssim només màquines a arreglar, tirant per la borda la història que hi ha darrera de l’organisme.

Aquest és el perill del segle XXI,el biologicisme, actualitzant la manera del segle XVIII dels homes-màquina a homes-organisme.

Les conseqüències, molt conegudes per la psicoanàlisi, són la concepció dels patiments humans simplement com disfuncions bioquímiques o anatòmiques. Com si no tinguéssim altre cosa que els sistemes i aparells que fer funcionar, com si només fóssim part d’una cadena de producció similars a un algoritme. No som només baules, també som subjectivitat, de la manera com ens articulem amb el desig.

Som subjectes del desig i també inconscient, som història i som cos marcat per l’experiència de la vida i som també llenguatge, som essers del llenguatge.

LA MELANCOLIA

El concepte depressió i la seva condició de trastorn va estar encunyada durant el segle XVIII. Antigament no existia aquesta idea, existia el concepte de melancolia molt més elaborat. Els melancòlics eren aquells tocats per deu, filòsofs, romàntics, escriptors i fins i tot genis o vidents. Eren persones atrapades en una immensa tristesa i que en la seva condició representaven un saber. No només eren vistos des de lo patològic.

Generalitzant podem dir que la significança actual de depressió sembla una altra pandèmia. Persones desorientades, sense alè, que naveguen sense rumb intentant mantenir en flotació naus que estan enmig d’una tempesta i que les ciències mèdiques opten per apedaçar amb psicotròpics. Som la societat feliç amb un bon número de nàufrags que signifiquen alguna cosa, però no ens hi volem fixar. La societat del pensament únic on aquell que vol agafar una via tangencial topa amb la repressió més subtil. No fa tants anys la repressió era més sòlida i normalment exercida per autoritats reconegudes com el pare, el mestre, el policia o fins i tot el mossèn. Ara tot això ha canviat i s’ha posat en primer terme el consum i les seves derivades individualistes. O ets consumidor o desapareixes. Ens em carregat els ritus, com teoritza Byung-Chul Han i vivim dins una existència constituïda per moments inconnexos, idea de Zygmund Bauman.

Des del subjecte, la psicoanàlisi contempla la depressió com un afecte, un estat d’ànim conseqüència d’una altra cosa sovint inconscient, i situa la condició de melancòlic des d’un punt de vista estructural. Llavors no és una qüestió quantitativa, sinó qualitativa.

Dit d’una altre manera, la depressió entesa com malencolia és una malaltia que afecta al desig, com un forat negre on tot s’hi escola, una possibilitat ja descrita pel metge de l’antiga Grècia, Hipòcrites. La depressió entesa com un afecte és un estat relatiu a l’inconscient i és més dinàmica. Llavors no és el mateix!

Freud va escriure el 1917 a Dol y melancolia que “La melancolia es singularitza en lo anímic pel neguit profundament dolgut. Una cancel·lació de l’interès pel món exterior. La pèrdua de la capacitat d’estimar. La inhibició de tota productivitat y la rebaixa del sentiment de si que s’exterioritza en els retrets i denigracions cap a un mateix. Es porta al seu extrem a una delirant espera de càstig”