L’esser humà té un organisme i també té un cos. Es podria pensar que són paraules equivalents però no ho són. En realitat són mots que parlen de maneres molt diferents al que es podria considerar igual. L’organisme és allò que ens sosté, la part més material, el nostre físic, són com diu la paraula els òrgans que formen els diferents sistemes que la medicina estudia. Per exemple, el sistema circulatori, que conté tot el que té a veure amb la sang, les venes, les artèries i el cor. També el sistema nerviós, del que formen part les neurones i les diferents parts del cervell. Aquests dos sistemes i altres formen part de l’organisme.
És podria considerar, doncs, que l’esser humà s’assembla a una màquina, amb diferents mecanismes que a vegades són disfuncionals. Aquesta màquina, com tots sabem, a vegades falla. Els diferents sistemes poden espatllar-se i demanen d’experts reparadors. De maneres d’arreglar l’organisme n’hi ha sobretot dos, un de més conservador a través de substàncies anomenades medicines i l’altre més radical el que s’anomena cirurgia, paraula d’origen grec formada per jeir, mà i ergon, treball, és a dir, el treball manual realitzat a l’organisme, és així.
Per conèixer com funciona aquest organisme s’utilitza sobretot la observació i la experimentació, el que s’anomena ciència. Aquest és un tema llarguíssim que tampoc entrarem ara, del que els punts que voldria destacar ja estan dits.
D’altra banda hi ha el cos. Cos sona més suau que organisme. El cos és l’organisme en vida, o la vida de l’organisme. El cos no és generalitzable doncs cadascú té el seu cos, cada cos és diferent. Es pot dir fins i tot que el cos és l’oposat a l’organisme, estan d’esquena, en conflicte, ja que el cos és subjectivitat i l’organisme objectivitat.
La subjectivitat del cos té a veure amb la història de cadascú, són les cicatrius que ens recorden algun accident, són els lapsus que sorprenentment ens ocorren, els mals de cap inevitablement evitables, els mals de panxa que no ho acaben de ser, les voluntats travessades, els malentesos, la raó del riure, el plaer de la lectura o l’escriptura. La subjectivitat del cos és la suma inseparable de l’organisme i el desig, potser de l’ànima i el cos. És l’inseparable de cadascú. I el llenguatge.
Forçant l’organisme ens pot arribar a sobrar la subjectivitat. Aquesta és la intenció de les neurociències, un intent intencionat d’esborrar qualsevol rastre de subjectivitat en les dificultats de la vida. Com si fóssim només màquines a arreglar, tirant per la borda la història que hi ha darrera de l’organisme.
Aquest és el perill del segle XXI,el biologicisme, actualitzant la manera del segle XVIII dels homes-màquina a homes-organisme.
Les conseqüències, molt conegudes per la psicoanàlisi, són la concepció dels patiments humans simplement com disfuncions bioquímiques o anatòmiques. Com si no tinguéssim altre cosa que els sistemes i aparells que fer funcionar, com si només fóssim part d’una cadena de producció similars a un algoritme. No som només baules, també som subjectivitat, de la manera com ens articulem amb el desig.
Som subjectes del desig i també inconscient, som història i som cos marcat per l’experiència de la vida i som també llenguatge, som essers del llenguatge.
