No existeix una vida normal. Aquest concepte tan usat com a quelcom desitjable no deixa de ser un problema. Qui diu el que és normal? En multituds de camps és un concepte útil si es refereix a quelcom estadístic, per exemple a l’arquitectura. És desitjable que un edifici tingui els seus paràmetres dins la normalitat, evidentment, perquè s’aguanti i sigui sòlid, també un electrodomèstic ha de ser verificat pels estàndards abans de sortir a la venda perquè sigui durador i eficient energèticament, o una gravació musical també ha de ser audible dins els paràmetres de volum i equalització perquè el seu so sigui agradable. Aquestes són les virtuts de la ciència i la tecnologia, fer que les creacions de l’esser humà siguin útils, eficients i desitjables. També és cert que a l’unir tecnologia i neoliberalisme apareixen altres valors en relació al profit i la competència que enrareixen aquestes concepcions.
Què passa quan volem aplicar
aquesta idea a les persones? Què passa quan considerem als essers humans dins
aquests paràmetres de normalitat? O
també, quan se’ns fa necessari buscar la normalitat al comportament de les
persones?
Quan ho fem ens situem en un
lloc de poder, som els que decidim els noms de les coses, posem una categoria a
allò que no segueix la norma i fent això no donem lloc a la paraula. La paraula
de cadascun dels essers humans, també dels nens i les nenes, la paraula que pot
servir per mirar d’arribar a algun lloc útil perquè allò que incomoda pugui fer
un camí subjectiu. La paraula que pot servir per transitar per una vida
familiar i anar als avantpassats per mirar d’entendre qui s’és. La paraula que
ens permet entendre perquè patim o acostar-nos-hi.
Una nena de tres anys
parlava. Algú l’escoltava d’una manera diferent, sense jutjar, sense educar,
sense pretendre massa res. Algú l’escoltava volent tan sols escoltar-la,
escoltar el que vol dir sobre el que diuen els altres que li passa. Alguna cosa
despunta que preocupa i és necessari fer-ho mirar, en aquest cas escoltar.
Sense necessitat de posar-hi noms massa estridents, ni definitius. I en l’acte
d’escoltar un efecte de mirall que pot fer canviar les coses, un efecte
clarificador per entendre el que allí està passant, amb tacte, amb finezza.
Perquè les paraules hi són
abans que nosaltres nasquem i ens diuen qui som, en lo bo i lo dolent. Les
paraules ens marquen amb un nom i uns cognoms i una llengua i una cultura i una
història particular i col·lectiva. No fos cas que en la pretensió d’alguns de fer
de tot una ciència normal ens oblidéssim de la dimensió subjectiva, del
cadascú.
En aquest cantó l’últim
extrem és el totalitarisme, la dictadura, el franquisme, que no deixa parlar,
ni dona lloc al cadascú, imposa un saber que es creu únic i cert, el perillós pensament únic. Poc divers,
posseïdor de la veritat que sempre enganya.
El problema de tot això és
que tenim pressa per tenir respostes sense que les preguntes ens interroguin.
Tenim pressa per no sentir la vida, que a vegades fa mal, i en aquest anhel ens
encantem quan ens diuen les coses, volem que ens encantin, que ens despistin,
que ens distreguin, per no veure-hi clar. Aquesta és una de les perverses
funcions de la ciència, extreure’ns a nosaltres de nosaltres mateixos, com si
això fos possible, per retornar-nos allò que ens fa mal de manera redoblada.
La ciència que és molt útil
per mirar d’entendre com funciona el món però que es queda curta quan es fixa
en cadascú de nosaltres. És impossible fer objectivitat de cadascuna de les
vides, és impossible i és perillós pretendre-ho perquè és cauen en dinàmiques
de submissió.
De l’altre costat, voluntari
i inconscient, la cerca del saber que hi ha en cadascú que ens fa diferents i
que ens alluna de la normalitat.
