Parlar de distàncies no és tan sols una qüestió física de calcular les distàncies per exemple en metres. Existeixen un altre tipus de distàncies que podem anomenar psíquiques. És la distància en la que viu cadascú en relació als demès i que és diversa. Existeixen dues distàncies fonamentals, per dir-ho d’alguna manera, la de l’odi i la de l’amor. Es fa evident que a l’odi li acompanya molta distància i a l’amor una curta distància.
Tanmateix Freud digué que l’odi és un afecte més primitiu que l’amor, per què? Doncs perquè primer necessitem separar-nos per després poder estimar. Primer ens hem de separar de l’objecte primordial, que es sol representar amb al mare, però que no és només la mare, en psicoanàlisi lacaniana parlem de l’Altra en majúscules. Si no hem realitzat aquest procés tan primari dificilment podrem acostar-nos als altres o ho farem amb dificultats.
Hi ha una escena entranyable que es repeteix diàriament arreu i que exemplifica molt bé aquesta realitat. La separació que suposa deixar l’infant a l’escola. És un fet habitual però transcendental. Hi ha quelcom molt íntim que es mou en el precís instant que un infant travessa el llindar de la porta, el fora i el dins com dos ecosistemes. El fora, representat per la família, l’Altre familiar, conegut i confortable, també avorrit i repetitiu. El dins, l’altre de la institució escolar, transmissor de cultura i llei, i entre aquests dos llocs significatius una distància.
L’odi el podem situar en aquest moment de separació, com un trencament que en alguns casos es fa difícil. Un plor, una fòbia, fins i tot por, a vegades no queda clar per part de qui. A vegades hi ha mares i també pares que se’ls fa difícil aquest moment, se’ls fa difícil per la pròpia història vital, segurament per com ha anat aquest procés en la pròpia separació.
És una separació que parla de llei, de civilització, de diversitat. També de creativitat, de futur, de vida que pot quedar relegada a la xarxa de l’inconscient i que al fer-se conscient permet una altra realitat més lliure, més assossegada.
Veure’ns separats de l’Altre es debat entre l’horror i la joia, és un dels fets més curiosos de la qüestió de les distàncies. Horror perquè ens acosta a la realitat efímera de la vida, joia perquè al produir-la ens situem en el lloc de més dignitat de l’esser humà, el lloc de la diferència absoluta.
Sóc conscient de la dificultat d’entendre la qüestió particular de les distàncies des d’una perspectiva psicoanalítica. La veritat rau en que depèn de cadascú i serà treball d’una psicoanàlisi anar desgranant com s’ha articulat.
Al final és una qüestió gairebé òptica: quan assolim una bona distància al mirar-nos ens veiem més bé, més definits, més clars, menys borrosos. A nosaltres i als altres.
