No sé si serà allò que no hi ha dos sense tres però em veig en la necessitat d’escriure una tercera part sobre la funció paterna. En la primera part parlava de l’individu, de la importància de que algú funcioni com a un pare per un nen o nena, un pare o quelcom que actuï com a tal, que el situï més ençà de la llei, promovent la possibilitat de desitjar. Durant la segona part vaig parlar de les vicissituds actuals en relació a aquesta funció des d’una òptica social, de si la nostra societat occidental promou aquesta funció paterna o tot el contrari. El psicoanalista francès Jacques Lacan va teoritzar del retrocés d’aquesta funció en les nostres societats occidentals, un decaïment de l’autoritat i les institucions. En aquesta última part parlaré de la proposta de Massimo Recalcati en relació a això, d’algun tipus de solució a la transmissió d’aquesta funció paterna a l’actualitat.
Que decaigui l’autoritat en quelcom més líquid fa que no hi hagi punts de referència clars i duradors. La realitat ha esdevingut quelcom més incert i per tan demana de més decisió i més acceptació dels canvis. Un exemple clar: no fa tants anys els joves aspiraven a una bona feina per a tota la vida, aspiraven a col·locar-se en una bona empresa per tenir la vida solucionada. Actualment els joves estan disposats a canviar de feina si aquesta no els satisfà, llavors centren més les decisions en la pròpia experiència i no en la seguretat.
Tanmateix no hi ha garanties, o no tantes, i potser per això han augmentat exponencialment les necessitats de seguretat. Això es reflexa en diferents esdeveniments, per exemple amb la ingent instal·lació d’alarmes domèstiques. No hi ha ni tanta garantia ni tanta seguretat, tot és més líquid. Altres conceptes que estan de baixa podrien ser la fidelitat, el compromís, l’honestedat. Aquesta és la paradoxa dels nostres temps: volem més llibertat i més seguretat alhora.
Com guiar-nos en aquesta realitat i com transmetem algun tipus de responsabilitat als nostres descendents? El psicoanalista italià Massimo Recalcati parla del testimoni.
Ara més que mai vivim o sembla que som més conscients de la nostra llibertat d’escollir. Això també suposen neguits afegits ja que com deia abans la vida no fa tant temps estava més preestablerta. Llavors en aquesta realitat no es creu en l’autoritat sinó és guanyada, no es creu en una autoritat preestablerta. El testimoni, la possibilitat d’explicar una vida als demès i sobretot als descendents pot ser una bona solució. Com ho hem fet? Com hem aconseguit tirar endavant? Com es fa per conviure en societat? Són preguntes que al transmetre les respostes transmetem un saber fonamental que funciona com a funció paterna, dona un lloc al món o almenys dona els elements per trobar-lo.
Aquesta és la qüestió, els que venen darrera necessiten pistes de com posicionar-se al món i aquesta és la novetat, no fa tants anys molts ja tenien establert, fins i tot abans de néixer, quina seria la seva vida. Ara això ha canviat i molts volen viure escollint la seva vida, movent-se pel propi desig, vivint una vida pròpia.
