Després de tres entregues sobre la funció paterna parlaré d’una altra funció que no es basa tan en les paraules sinó en l’amor, els sentiments. Aquestes funcions no són normes, l’important és que funcionin. Tampoc les han d’efectuar el pare i la mare biològics. Aquestes funcions són conceptes abstractes, però es percep, sobretot si estàs acostumat a escoltar, la manera com s’han efectuat i si ho han fet.
La funció materna és entranyable, de les entranyes, d’un desig que la mare, o qui hagi funcionat com a tal, ha donat. Té a veure intensament amb la vida, amb la pulsió de vida. És, podem dir, un sentiment sense sentit, inabastable, que s’intueix. Podem dir que passa de generació en generació i que té a veure amb algú determinat, que li dona un nom. És algú que vol el bé a algú, que dona la vida i també sap cedir-la. Això sí, sense normes, de manera particular.
Acabat de néixer el nadó fa un crit, un plor, una expressió de la necessitat que té d’un altre que el cuidi. Per això l’agafen en braços, li canten, el miren, en gaudeixen i al fer-ho els nadons comencen a ser. En principi de forma desordenada a través de les pulsions, el més elemental, es van relacionant amb el món. Un món que és petit i comença a ser entre tres. El nadó, la mare i el tresor de paraules que l’esperen. Aquí hi entra la funció paterna on la mare cedeix el seu fill o filla al món, pas a pas, fins que es posa a volar tot sol. És en aquest lloc on la subjectivitat, el desig, té camp per córrer.
Passen, si tot va bé, del crit a la demanda, quan la mare va donant sentit al que volen. La mare, o qui faci la funció, s’encarreguen de donar sentit, d’interpretar què li passa a aquell nadó, per què plora. Té set?, té gana?, té son?, està brut? Aquesta és la interpretació al crit i en aquest vaivé s’acaba per constituir la demanda, per saber que vol.
La mare, o qui faci la funció, espera l’arribada del seu nadó i amb l’ajuda del pare, o qui faci la funció, ajudant-se mútuament, decideixen qüestions en relació a aquell que ha de néixer. Quin nom? Quina roba? Com ha de ser l’habitació? A quina escola anirà? Com serà la manera d’educar?
La funció materna és una qüestió de desig i gaudi. D’un desig que surt de les paraules i d’un gaudi que depèn de les pulsions més entranyables que s’estableixen entre l’un i l’altre, amb cada petó, amb cada cullerada, amb cada carícia, i fins i tot cada vegada que li canvia el bolquer.
Perquè la mare i el nen no encaixen, com en realitat no encaixa ningú. Venim al món i ens sostenen fins que ens reclama el món i comencem a desitjar en ell. És bo que entre la mare i el nen/a s’estableixi un espai en blanc per possibles invencions que sempre seran refrescants de desig.
