A la primera part d’aquest text centrava les idees en l’individu, és a dir, en la importància de que algú funcioni com a pare per un infant. Aquest fet farà possible una vida en societat, farà que algú entri al regne del desig. O sigui, que aquesta funció serveix per constituir la base per fer possible el llaç social, el lligam amb els demés.
En aquesta segona part em centraré en lo social, en la psicoanàlisi aplicada a les qüestions socials. Es planteja que aquesta funció paterna està en retrocés o s’ha traslladat i això té efectes en les subjectivitats.
Actualment amb l’hegemonia de l’economia de mercat i les noves tecnologies aquesta funció paterna s’ha traslladat. Aquest tipus d’economia liberal, que funciona com a centre de moltes realitats, ha suplantat la imatge del pare tradicional, protector, guia i autoritat. Ara no es dona als pares l’autoritat de la família. L'antiga veneració al pare he quedat desdibuixada.
Per un costat això permet fer fora els ideals del patriarcat i permet instaurar una realitat més diversa. Ja no manen els pares de família i la vida es dirigeix cap a una pretesa igualtat. Ha emergit doncs el dret de cadascú a ser amo de si mateix i la seva vida, ja no hi ha una autoritat prefixada i ordenadora.
Sabem, també, que en aquella imatge del pare bondadós s’havien perpetrat moltes injustícies, és allò de confondre autoritat amb autoritarisme. Doncs la història està farcida de dirigents que de cara a la galeria mostren correcció però en realitat són uns corruptes. Ara estem més amatents a aquesta realitat, ja no la deixem passar tan fàcilment i això és de celebrar.
Però de l’altre costat hi ha una certa desorientació de com s’han de fer les coses. Per exemple, que vol dir ser pare o mare. Abans, en les societats més tradicionals, aquestes preguntes en relació a l’educació eren formulades a la gent gran que se’ls suposava un saber. Ara amb el declivi de la figura de l’autoritat i el furor a la novetat han aparegut multitud de manuals de com educar, ara ja no hi ha un saber degut a la experiència, hi ha la ciència experta de com s'han de fer les coses.
També hi ha la tendència a delegar la funció paterna, que sempre és feixuga, i que abans tenia un lloc més de respectabilitat, a per exemple l’escola i fins i tot a les tecnologies, a les tabletes digitals i mòbils. Ser pare és avorrit i no compensa. Aquesta idea, que pot semblar exagerada, permet que alguns dimiteixin de la seva funció anhelant èpoques de joventut. Pares que no fan de pares.
Segurament he començat molts temes en relació al declivi de
la funció paterna que demanarien de més extensió. Si voleu pensar-hi una mica
més us remeto a un llibre del psicoanalista italià Massimo Recalcati anomenat ¿Qué queda del padre? *.
*Massimo Recalcati.
¿Qué queda del padre? Xoroi Edicions (no hi ha traducció al català).
