Durant els últims cinc escrits m’he fixat en provar de descriure amb senzillesa què entén la psicoanàlisi per funció paterna i funció materna. Aquest escrit serà l’últim en relació a les funcions. Com he repetit tantes vegades no són, obligatòriament, el pare i la mare biològics els que han d’intercedir, actuar, fer, dir. Per exemple, un mestre pot funcionar com a pare per un nen i una iaia com a mare per una nena. El més important és que hagin funcionat per algú, per algú diferenciat.
Provaré de descriure per separat què passa quan les funcions materna i paterna no van. Com ja he dit altres vegades, aquesta manera de plantejar la qüestió és incerta perquè és cada cas el que importa, com han anat les funcions s’extreu del que diu cada pacient a la consulta.
Quan la funció materna no va la conseqüència sol ser fatal. És així de cru. La funció materna és la vida, l’origen, els primers plors que volen ser atesos. No atendre a aquell nounat, pel fet de ser els essers humans tan dependents, és origen del desastre. I l’atenció ha de ser global, en tots els sentits, físicament, emocionalment, psíquicament. És el desig, voler-lo, parlar-lo, el que li dona i el sosté en vida. En general ens sembla estrany que algú pugui no atendre al nounat, llavors, i aquesta pregunta és important, se’ns planteja espontàniament el dubte de la maternitat en aquell infant. Serà necessària la intervenció d’algú extern per poder permetre la vida.
Quan és la funció paterna la que no ha estat, estem parlant de personalitats dependents per dir-ho fàcil i de manera imprecisa. La funció paterna permet l’entrada del subjecte al món del llenguatge, la cultura, la vida separada dels demès. Permet l’emergència del desig. La paternitat té la funció d’animar a formar part de quelcom més enllà de la família i la mare, d’interessar-se pel món i aportar-hi una petja pròpia.
Segurament la pregunta que ens fem és com és possible aquesta misèria i la resposta no és fàcil. Serà qüestió d’una vida, de com s’ha forjat aquella vida. On s’ha assentat i què s’ha viscut, de què s’ha fugit i amb què s’ha quedat. En general se’ns fa difícil d’entendre una realitat tan crua però existeix. L’esser humà té dues pulsions bàsiques que el fan funcionar, una la pulsió de vida i l’altre la de mort com va teoritzar Freud.
El psicoanalista es posarà a treballar al bell mig d’aquesta realitat. No és senzill comprendre com actua el psicoanalista però és ben necessari haver passat per un anàlisi propi i conèixer les idees de la psicoanàlisi. No és un lloc en principi gaire còmode, però es pot arribar a conèixer per fer-hi alguna cosa. És un lloc incivilitzat i solitari, hi ha una expressió catalana que hi lliga bastant, és un lloc feréstec. També, perquè no, és un lloc divertit.
Vull aclarir que aquests són temes densos i que això només és una petita i poètica introducció per provocar l'interès per la psicoanàlisi.
