El concepte de gaudi jo l’he estudiat en castellà que es tradueix per goce. Em dona la impressió que en castellà sona més brusc, i potser s’acosta més al significat del terme. Els catalans som més fins, fins tot en això. El gaudi, entès a la manera de la psicoanàlisi lacaniana* seria quelcom relatiu a les pulsions, i les pulsions són la manera que tenim de relacionar-nos amb el cos. Les pulsions són en relació a les zones erògenes, com la boca o els genitals.
El gaudi és el súmmum de les pulsions, la libido que es satisfà sempre. També el gaudi és el que ens aparta del desig ja que tendeix a fer de la vida cos i satisfacció. Però el gaudi no pot ser sol amb l’organisme. El gaudi sempre va lligat a una subjectivitat, algú que gaudeix a la seva manera.
Sigmund Freud, el pare de la psicoanàlisi, va descobrir que les persones no només busquem el plaer que va en relació als demès, també accedim al que Lacan definí com gaudi i Freud explicà a través de la seva obra “més enllà del principi del plaer”.
El gaudi té a veure amb la repetició, ja que repetim allò que ens fa gaudir. No és d’estranyar que un presentador del telenotícies no es cansi de parlar (la qual cosa sorprèn!) perquè en l’acte de parlar gaudeix, per això n’hi ha que al parlar en diuen xerrar destacant la seva dimensió de gaudi oral, el bla, bla, bla... També, els pintors de parets que dia rere dia pinten de colors, aniria molt bé que alguna satisfacció, més enllà del sou, els suposi fer-ho. Potser accedeixen al gaudi escòpic, un gaudi que té a veure amb la mirada.
Però s’ha de saber parar, hem de limitar-nos en el gaudi. Si un presentador excedís el temps que té per fer el telenotícies ens seria excessiu i llavors no l’escoltaríem, estaria entrant en el més enllà del principi del plaer i ens molestaria a l’oïda. El gaudi s'ha d'emmarcar per no ser nociu.
També el gaudi s’expressa pels orificis del cos i té quelcom d’impúdic, per això sempre és més satisfactori gaudir en companyia. Gaudir de qualsevol de les seves modalitats en companyia fa posar el límit de qui ens acompanya i ens fa sentir més vius. Qui gaudeix exclusivament en solitari pot arribar a ser un addicte.
Per això aquell perill que senten els pares i mares amb l’ús de les noves tecnologies per part dels infants i adolescents. Aquelles pantalletes que atrapen els ulls dels inexperts i es deixen capturar hores i hores sinó se’ls posa fre. És buscant l’equilibri entre una cosa i l’altre, sense ser massa severs ni massa laxes. Sens dubte el gaudi és paradoxal i ens expressa la nostra condició dividida.
*La psicoanàlisi lacaniana és la que va desenvolupar Jacques Lacan. Un gran teòric del segle XX.
